Thursday, September 12, 2013

Orgull

Recordo que la primera vegada que vaig anar als Estats Units em va sobtar la quantitat de banderes americanes que veia arreu. No era cap ocasió especial, però eren molts llocs on es podia veure una bandera onejant. D’això fa ja més de 20 anys. Aquí l’exhibició de banderes sempre ha estat pràcticament restringida als edificis oficials i allò dels EUA em va sorprendre.

Jo vaig néixer a Catalunya, en un temps en que el català no s’ensenyava a les escoles, i vaig residir a Madrid durant uns anys, fins la meva adolescència, quan vaig tornar aquí. Com acostuma a passar als que marxem, allà era la catalana i aquí la madrilenya. Jo em veia de tot arreu i alhora d’enlloc. Mai vaig sentir especialment meva la bandera espanyola, però tampoc la catalana. No m’he considerat mai nacionalista en cap sentit, tot i que en alguns moments sí que he percebut com meus certs trets o fets representatius d’un o altre col·lectiu.

Mica en mica, això ha anat canviant. Cada vegada hi han hagut menys coses espanyoles amb les que me he sentit identificada, i el sentiment de catalanitat ha anat en augment. Cada vegada que surto de Catalunya veig trets diferencials arreu, tant si viatjo per Espanya com si ho faig a un altre país. I em sento profundament catalana.

Les diferències no són un motiu de separació per sí soles. La convivència hauria de ser possible. Però estem exposats a que Espanya imposi per llei la seva llengua o ens retalli lleis pel sol fet d’estar fetes aquí.

Per això, ara tinc una bandera, la penjo, l’ensenyo, la porto quan cal. No sé per què ho fan els americans, jo ho faig per orgull.


Aquest blog està enllaçat amb el següent http://ristorondinaire.blogspot.com.es/